Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2d. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2d. Mostrar tots els missatges

dimarts, 1 de maig del 2012

DOSSIER 5: VALORACIÓ DE LES MEVES PRÀCTIQUES FINS ARA.


Tot i que analitzar les pràctiques a la meitat del període, és una proposta que és fa des de l'assignatura en qüestió, trobo que, no pot haver millor moment en el meu cas, ja que, després de Pasqua he començat les pràctiques a una altre aula, amb tutora i infants diferents, per tant inevitablement canviaran moltes coses. Així que trobo que és un moment idoni per fer una mirada retrospectiva, abans de seguir avançant.

L'acolliment que vaig rebre el primer dia, a on tot va fluir de forma natural i que ja vaig relatar al meu primer dossier en aquest bloc, ha seguit de la mateixa manera durant les setmanes posteriors.
He de dir que ha sigut gràcies a aquesta acollida de la tutora que va anar seguida de l'acollida dels infants i de les seves famílies, també de la directora i de la resta del personal docent i no docent, que m'he sentit i em sento, com una més en aquesta escola.

Durant les pràctiques he passat molt bons moments i tots ells, han estat envoltats dels infants, de fet, a part d'algun claustre, la resta de moments sempre he estat amb infants. En aquest sentit puc dir que creia que les docents tenien més moments de planificació, reflexió i de preparació de noves maneres d'enriquir als infants, però me adonat, que no sé si és pel moment social, econòmic i polític que estem passant, o perquè les coses estan organitzades d'aquesta manera, que he trobat que no hi ha tots els moments que crec que són necessaris per fer tota la tasca docent sense infants.

Durant tot aquest temps hi ha hagut molts moments imprevisibles, principalment per causa de diferents baixes simultànies de personal a l'escoleta, i això ha fet que pogués emprar una de les meves millors eines, la improvització. Per a mi improvitzar no suposa un desgavell, més aviat al contrari, em motiva a cercar noves maneres de fer amb allò que es tingui a l'abast, és una sensació amb la qual em trobo còmode.

Per altre banda, m'he pogut empapar de la calma de la meva tutora, na Joana. És una persona tranquil·la, que anteposa el benestar i la llibertat d'elecció dels infants davant d'una agenda repleta d'activitats amb horaris tancats. És una persona que davant els moments estressants s'inventa cançons, posa carotes i s'imposa, suament i amb un somriure, a complir les normes bàsiques de convivència entre els infants a l'escoleta.

M'ha agradat compartir els tallers i les activitats fora de l'espai de l'aula, com per exemple el taller de Llenguatge, que m'ha cridat molt l'atenció perquè a la universitat mai havíem parlat d'aquest tipus d'activitat i no sabia de què es tractava.
Els infants bufen pilotes, molinets de vent, xiulen, senten renous d'animals, les reprodueixen, fan carotes davant el mirall, ... i l'estrella del taller: fer bombolles de sabó, els hi encanta!. Tot plegat, per fer madurar els músculs de la parla, l'aparell respiratori també i altres objectius més encaminats en la bona expressió a nivell social.
També m'ha encantat la Pràctica Psicomotriu Educativa que fan a l'escoleta, basada en els principis de la pràctica psicomotriu de BERNARD AUCOUTURIER, que té com objectiu ajudar als nens i nenes a viure, expressar i elaborar la totalitat corporal.
He pogut assistir a totes les sessions que s'han fet amb el grup d'infants i fins i tot, a les darreres sessions, la psicomotricista m'ha convidat a intervenir.
Veure'ls expressar les seves emocions a través del moviment del cos, dels materials, de les relacions amb els altres,... ha sigut molt enriquidor i a més ho he pogut relacionar amb l'assignatura de Psicomotricitat de l'any passat.

Un altre taller que no havia vist mai i que m'ha deixat bocabadada de el que són capaços de fer els petitxel·los, ha sigut el taller de Construccions. En aquest taller és fa al mateix espai a on és fa la Pràctica Psicomotriu, es disposen un tou de triquets de llenya, agrupats per mida i forma dins cada capsa. En aquest taller es treballen un tou de capacitats, la coordinació oculo-manual per a manejar els triquets, a través de la manipulació dels triquets enriqueixen les seves capacitats comunicatives i expressives, experimenten amb les relacions geomètriques, les propietats dels objectes, les seves possibilitats, els equilibris, les simetries,... en fi, extraordinari.

Per altre banda he tingut moments ambigus, a on he vist diferents maneres de fer de les docents, de forma practicament simultania. Això em feia parar-me i demanar-me quin era el meu paper, què era el que havia de fer jo?, era necessari decantar-me per una manera de fer o podia decidir cercar la meva pròpia manera de fer?
En moments com aquests m'he afagat a la meva intuició i també al sentit comú, tal com intento fer en la meva vida diaria i si la cosa surt malament, si més no, hauré sigut honesta amb mi mateixa.

M'ha encantat intervenir, tot i que un punt de nerviosisme no me n'hi falta. Per a mi és una gran responsabilitat saber trobar les paraules justes, el to agradable o engrescador, els gestos,... per tal que allò que estas fent o explicant, per exemple un conte, als infants, faci l'efecte màgic.

Ara, que ja no estic en aquesta aula, puc dir que entre tots vam crear un nou vincle, vam viure moments junts que per a mi són inoblidables, ja que, és la meva primera experiència com a docent en una aula i tot ha sigut nou. I dic que em creat un nou vincle, perquè ara que ja no estic amb ells, em criden des de l'altre punta del pati, em cerquen a la hora del menjador i m'abracen i per a mi, això, és la màxima recompensa que mai podré tenir d'aquesta feina i em sento privilegiada per ja haver-la tingut.

dissabte, 14 d’abril del 2012

DOSSIER 4: Bona pràctica a la meva escola

EXPERIMENTACIÓ AMB PELLS DE TARONJA I LLIMONA

La bona pràctica de centre que vull presentar sorgeix de la iniciativa d'una educadora del centre, na Lina Salord, que tot i no ser tutora de cap grup enguany, ja que es educadora de suport, ella segueix oferint el material que fa dos anys va oferir als infants més grans de l'escoleta.
La idea va partir d'una trobada a Granada de diferents docents de centres d'educació Infantil, d'arreu d'Espanya. Es tractava d'un programa creat pel Ministeri d'Educació, anomenat ARCE, per tal de compartir experiències i bones pràctiques entre professionals.

El fet de fer-se a Granada va ser un punt clau a la hora d'escollir el material en qüestió per la bona pràctica. És tracta d'experimentar amb pell de taronja i llimona. I de tarongers, Granada n'està ple!!
Quan vaig demanar-li informació més concreta sobre l'experiència a na Lina, ella em va oferir fotografies i em va explicar el perquè va decidir portar-la a l'escoleta i posar-la en marxa.
Li va semblar molt bona idea per a molts motius:
  • No és un material tòxic si els infants s'ho posen a la boca, i sabem que de 0-3 anys, la boca és com les mans per a nosaltres.
  • És material natural
  • La olor és agradable i familiar
  • El tacte és rugós i provoca conflictes als infants.
  • És fàcil trobar els materials i a més no es fa malbé cap aliment (com amb el cas de l'arrós, la pasta, la gelatina...), qüestió a tenir molt en compte en els temps que corren.
D'altra banda i xerrant amb l'altra companya de P-2, van voler ubicar aquest espai al passadís de l'escoleta, just al davant de les aules, que era un espai molt il·luminat amb llum natural, tranquil i suficientment espaiós per anar-hi uns quants infants.
A primera hora i mentre duraven les entrades, hi anaven uns quants i al llarg de la jornada el contemplaven com un "racó" més de joc, fora de l'aula, però alhora fàcilment observable per la tutora.

La elaboració duu el seu temps: recollir la pell de les taronges que han menjat de fruita aquell dia a l'escoleta ( la cuinera ja li guarda!) , triturar-les i deixar-les  picades, no cal molt picades però de mida petita, posar-les al forn i remenar-les una bona estona, cuidant que no es cremin... Na Lina em diu entre bromes: “ca meva fa olor a taronja... com el llibre!”

L'experiència va ser tot un èxit i que encara ara, ho segueix fent per les companyes que ho volen i se senten motivades.

Unes instantànies perquè us faceu una idea:





En elles podem comprovar com la pràctica permet fer qualsevol tipus d'agrupament, tant individual, com amb parelles i sobretot amb petit grup.
El fet de introduir-lo com un racó permet que els infants hi puguin accedir en el moment que els interessi o que en tinguin ganes.
El fet d'estar en el passadís convida a que es relacionin infants de les diferents aules i comparteixin l'experiència amb els altres, cosa que els enriqueix molt. A ,és el fet que estiguin sempre al seu abast, fonamenta la seva autonomia.
També és interessant veure com empren estris de cuina usuals, com culleretes, plats, embuts, safates, etc. Amb ells experimenten, exploren i combinen els diferents materials, així poden omplir, buidar, traspassar, moure, transportar, fer dibuixos i formes amb les pells de taronja i un llarg ect. que ja us deveu imaginar.

Aquesta és doncs la bona pràctica de centre que us presento. Més endavant m'agradaria presentar-vos una bona pràctica d'aula, a on els colors hi juguen un gran paper.


DOSSIER 4: Què són bones pràctiques?

En el darrer seminari, na Carme, ens va plantejar una serie de qüestions per tal d'arribar a esbrinar què és una BONA PRÀCTICA i saber com arribar-hi. Per tal de fer tot això, cadascú havia de pensar en una bona pràctica d'aula o de centre.
A mi em va venir al cap una bona pràctica d'experimentació que es feia a l'escoleta a on faig pràctiques, fa un temps, però que actualment tot i tenir el material, sembla ser que no s'utilitza, el perquè el desconec, ja que si tenen el material preparat i únicament l'han de oferir als infants i ubicar-lo a un lloc concret, per què no s'en aprofiten?
Així doncs com que actualment està parada, vaig pensar en una altre pràctica, però no acabava de centrar-me en una concreta, ja que tenia els meus dubtes sobre què era una bona pràctica. Les que en venien al cap eren principalment, actitudinals, ja que penso que no n'hi ha prou amb un material extraordinària i una idea fabulosa, sense una actitud positiva, afectiva, encoratjadora i entusiasta, poc deu calar, si més no positivament, en el desenvolupament de l'infant.

Referent a una bona pràctica actitudinal, m'agradaria contar-vos un moment que em va semblar fantàstic.
Les aules estan comunicades de dues en dues, a través d'un bany comú. Aquest passadís és font de comunicació, interaccions i intercanvis de tot tipus, no només entre educadores sinó també entre infants, i el bany es converteix en un punt de trobada força extravagant. Doncs bé, aquestes trobades són diàries, això ja ho sé, però el que em va commoure va ser el següent.

L'educadora de la classe contigua, estava de baixa i la va substituir una altre educadora. Hi va haver una nena que sembla ser es va trobar estranya amb aquesta nova educadora i va decidir venir, silenciosament, a la nostra aula. Es va sentar entre els infants i va gaudir de quasi tota la jornada amb nosaltres. El més fabulós és que ningú no es va estranyar d'aquest fet. Simplement es va viure com una cosa natural, la nena va tenir la llibertat de passar l'estona que li calgués entre nosaltres, ningú la va obligar a tornar a la seva aula. Em va semblar el súmmum del respecte cap a l'infant.

Ja tornant al seminari, quan entre totes vam fer un llistat amb els aspectes bàsics que ha de tenir una bona pràctica, vaig començar a dubtar si això que acabo de narrar, és una bona pràctica, ja que no conté tots els elements de la llista. Aquesta és la llista que vàrem confeccionar:

  • Que sigui motivadora i desperti la curiositat dels infants
  • Que tingui en compte i s'adeqüi al ritme i al moment evolutiu de cada infant
  • Que la pràctica sigui significativa i que tingui una continuïtat
  • Que potencii un o varis aprenentatges (emocions, llenguatge, creativitat,...)
  • A l'hora de presentar-la que es faci amb cura estètica.
  • Que atengui a la diversitat, cercant l'èxit de tots i cada un dels infants
  • Que potencii l'autonomia
  • Que pugui ser compartida amb la resta de la comunitat educativa, actitud positiva dels docents.
  • Protagonisme de l'infant com a subjecte actiu
  • Bona organització i planificació però amb flexibilitat.
  • Implicació del centre o de les persones que treballen dins l'aula
  • Relació escola-família, feina conjunta
  • Que respongui a les necessitats dels infants i de les mestres.
  • Que es faci amb constància i amb el temps suficient
  • Coordinació d'aula, de nivell, de centre,...
  • Hi ha d'haver un lideratge inicial que faci la primera empenta
  • Combinació d'agrupaments
  • Permeti establir vincles entre infants, i infants- mestres, i mestres- mestres.
  • Que sigui atractiva, lúdica, divertida,...


Finalment, també vam parlar del tema de la invisibilitat dels infants, és a dir, si creiem que hi ha infants que ens passen desapercebuts i perquè creiem que passa això.
Personalment em va sobtar que quan na Carme va fer aquesta pregunta de forma oberta a l'aula, tothom va dir que no, que cap infant passa desapercebut. Però jo no crec que sigui així i així ho vaig expressar. Val a dir, que també em va ajudar a fer aquesta reflexió, el darrer claustre pedagògic que vam fer amb l'equip docent i la Júlia, del CEP, feia just una setmana abans, a on vam analitzar aquest fet de “l'infant invisible” a través de la frase:

No existim si no ens veuen”


D'aquesta frase vam extreure diverses lectures, tant des de el punt de vista de l'infant com de l'adult.
  • Si l'infant no ens veu, per ell hem desaparegut.
  • El dia que falta algun infant a classe, no hi és, no el veiem, però entre tots el recordem, en parlem d'ell, expliquem perquè no hi és i diem que tornarà (si és que no se n'ha anat per sempre, es clar).
  • Les mirades entre els professionals, Saber veure entre l'equip de docents les coses ben fetes del dia a dia que fa l'altre. Que té relació amb les bones pràctiques que mencionava anteriorment.
I finalment, el darrer punt de vista que és el que ha portat llum a la pregunta que ens ha fet na Carme:
  • Hem parlat de la mirada de l'adult, de la necessitat que l'infant percebi que algú el mira, que el reconeixem, que ens importa.

Així totes juntes hem pogut fer una reflexió i tornar a repensar si realment hi ha infants als que mirem menys. Hem arribat a la conclusió que sí, que inconscientment això passa. I normalment són els infants que menys demanen i que menys criden l'atenció, en canvi, estem més per aquells més moguts, que cerquen conflicte amb els altres infants,... però realment, tots els infants necessiten de la nostra mirada i de la nostra atenció.
Cal doncs prendre temps per tenir això en compte i sobretot canviar-ho, poc a poc, a través de l'observació de nosaltres mateixos, del dia a dia, d'esbrinar si realment és un infant o és un altre el que ens passa desapercebut, i intervenir.

dijous, 29 de març del 2012

DOSSIER 3: Bones pràctiques 0-3

He d'escollir 3 bones pràctiques d'una llista que ens han ofert, descriure les que més m'agraden i argumentar perquè. He escollit les següents:

PODER ANAR A BEURE AIGUA:


Aquesta fantàstica experiència, nascuda de l'escolta atenta, del fet de compartir dubtes entre professionals i de la reflexió, és rica perquè conté moltes vassants, totes elles plenes de beneficis:
  • Del plàstic al vidre: Passar a emprar material real i confiar en les possibilitat i les capacitats de l'infant.
  • Del passiu a l'actiu: donar importància a l'activitat i al poder de decisió de l'infant sobre ell mateix, les seves necessitats i allò que l'envolta. Retornar-li el dret de ser el protagonista del seu propi creixement
  • D'innocent a autònom: Permetre'l decidir quan té set i quan no, sense que hagi de dependre de la voluntat de l'adult.
  • De la necessitat al plaer: No només veure aigua quan es té set, també pot ser un moment de plaer, per exemple acostar-te a aquest racó per a compartir una conversa amb un igual; també pot ser un moment de companyerisme, per exemple donar de veure algú que en un moment determinat no pot anar a cercar l'aigua però té sed,...
    També hi ha del plaer i l'èxit de veure's autònom, l'autosatisfacció.
No és fàcil prendre la decisió de canviar el plàstic al vidre, no ho és a casa i encara menys a les escoles. Aquesta mestra ha sabut confiar en els infants, ha sabut donar-los autonomia i sobretot i el més important, des de el meu punt de vista, és que a través d'aquesta bona pràctica, està educant amb respecte, ja que posar a l'abast allò que l'infant necessita és respectar-lo, no obligar-lo a dependre d'un altre és respectar-lo, ja ens diu ella que els infants més tímids no gossaven ni demanar aigua!
Per aquesta sensibilitat que ha tingut la mestra cap als infants, l'he escullit com a primera bona pràctica.
A més, a l'escoleta on faig pràctiques, les educadores fan un curs amb el CEP, a on entre altres coses reflexionen sobre el moment de dinar, i una de les qüestions més contradictòries és el fet d'emprar vidre o plàstic a l'hora de dinar, i m'ha recordat molt a aquesta pràctica.
La meva opinió és que cal creure en els infants i les seves capacitats.

JUGUEM AMB MAGRANES:


A aquesta escola han aprofitat el màxim els fruits de tardor!!
A moltes a totes, diria que la majoria, aprofiten la tardor per a recollir fulles seques, per a fer una panera amb fruites típiques de tardor, … Però després poques són les escoles que van més enllà o experimenten amb elles.

A l'Escola Bressol Municipal “La Cuca Fera” de Tona (Osona), han anat més enllà. Ens expliquen que després de manipular-les, transportar-les, etc., van decidir obrir-les per mirar què hi havia dins. Tot i els dubtes dels infants, que en un principi sembla ser que no sabien com intervenir, finalment quan es posaren “mans a la obra” van fer una experimentació fantàstica.

Van tocar, tastar, xafar, pintar amb el suc, olorar, esclatar i així també van poder sentir el renou dels grans,..., és a dir, van experimentar a través de tots i cada un dels sentits.

I tot i lo anterior ser fantàstic, la cosa no va acabar aquí, la part que m'ha fet decidir finalment per comentar aquesta experiència, ha sigut quan he vist que la mestra no li ha importat que els grans de magranes caiguessin al terra i a més, que els infants les trepitgessin, diu la mestra: “Les aixafem i fem petjades!! Mireu quin camí tan vermell !! “. És fantàstic, aquesta mestra no ha posat els límits, que massa sovint com a adults, imposem als nostres infants, sense entendre que ells necessiten anar més enllà.
Diria que aquesta mestra comparteix la visió dels infants d'en Malaguuzzi i enten els seus 100 llenguatges.

ELS INFANTS ENS FAN DEMANDES: INICIATIVES ESPONTÀNIES (EL JARDÍ DE L’ESCOLETA)


És tot un seguit de fotografies acompanyades d'una frase reflexiva, que fa referència al que podem veure a la fotografia, ja sigui directament o entre línies.
Són instantànies que parlen per elles mateixes, a on l'activitat de l'infant i la seva iniciativa, sempre espontània, són els grans protagonistes. Els infants escullen de tot, menys els materials de plàstic que l'escola ofereix. S'alien amb la natura i els materials no estructurats que l'entorn posa al seu abast.
Vull destacar d'entre totes, dues fotografies:

Es transformen i transformen els objectes
El banc, com tants d'altres d'objectes que en mans dels infants canvien de funció i de signifucat, ja no és un element per sentar-se, és un espai per relacionar-se, per intercanviar, per emocionar-se. De fet pot ser qualsevol cosa que un infant vulgui.







Es treuen les sabates. Plaer, coneixements, sensacions...
Els hi deixem fer? Com?


La llibertat i el gust de treure's les sabates, de tocar el terra amb els peus nus, de notar la terra fina o les pedretes que fan pessigolles, poder sentir la fredor de la terra que no està banyada pel sol, o sentir l'escalfor de la terra que fa hores que el sol l'acarona.



Quantes escoles donen aquest plaer als infants?
Quants adults hi ha que no volen experimentar les sensacions de caminar descalços?