En el darrer seminari, na Carme, ens va plantejar una serie de qüestions per tal d'arribar a esbrinar què és una BONA PRÀCTICA i saber com arribar-hi. Per tal de fer tot això, cadascú havia de pensar en una bona pràctica d'aula o de centre.
A mi em va venir al cap una bona pràctica d'experimentació que es feia a l'escoleta a on faig pràctiques, fa un temps, però que actualment tot i tenir el material, sembla ser que no s'utilitza, el perquè el desconec, ja que si tenen el material preparat i únicament l'han de oferir als infants i ubicar-lo a un lloc concret, per què no s'en aprofiten?
Així doncs com que actualment està parada, vaig pensar en una altre pràctica, però no acabava de centrar-me en una concreta, ja que tenia els meus dubtes sobre què era una bona pràctica. Les que en venien al cap eren principalment, actitudinals, ja que penso que no n'hi ha prou amb un material extraordinària i una idea fabulosa, sense una actitud positiva, afectiva, encoratjadora i entusiasta, poc deu calar, si més no positivament, en el desenvolupament de l'infant.
Referent a una bona pràctica actitudinal, m'agradaria contar-vos un moment que em va semblar fantàstic.
Les aules estan comunicades de dues en dues, a través d'un bany comú. Aquest passadís és font de comunicació, interaccions i intercanvis de tot tipus, no només entre educadores sinó també entre infants, i el bany es converteix en un punt de trobada força extravagant. Doncs bé, aquestes trobades són diàries, això ja ho sé, però el que em va commoure va ser el següent.
L'educadora de la classe contigua, estava de baixa i la va substituir una altre educadora. Hi va haver una nena que sembla ser es va trobar estranya amb aquesta nova educadora i va decidir venir, silenciosament, a la nostra aula. Es va sentar entre els infants i va gaudir de quasi tota la jornada amb nosaltres. El més fabulós és que ningú no es va estranyar d'aquest fet. Simplement es va viure com una cosa natural, la nena va tenir la llibertat de passar l'estona que li calgués entre nosaltres, ningú la va obligar a tornar a la seva aula. Em va semblar el súmmum del respecte cap a l'infant.
Ja tornant al seminari, quan entre totes vam fer un llistat amb els aspectes bàsics que ha de tenir una bona pràctica, vaig començar a dubtar si això que acabo de narrar, és una bona pràctica, ja que no conté tots els elements de la llista. Aquesta és la llista que vàrem confeccionar:
- Que sigui motivadora i desperti la curiositat dels infants
- Que tingui en compte i s'adeqüi al ritme i al moment evolutiu de cada infant
- Que la pràctica sigui significativa i que tingui una continuïtat
- Que potencii un o varis aprenentatges (emocions, llenguatge, creativitat,...)
- A l'hora de presentar-la que es faci amb cura estètica.
- Que atengui a la diversitat, cercant l'èxit de tots i cada un dels infants
- Que potencii l'autonomia
- Que pugui ser compartida amb la resta de la comunitat educativa, actitud positiva dels docents.
- Protagonisme de l'infant com a subjecte actiu
- Bona organització i planificació però amb flexibilitat.
- Implicació del centre o de les persones que treballen dins l'aula
- Relació escola-família, feina conjunta
- Que respongui a les necessitats dels infants i de les mestres.
- Que es faci amb constància i amb el temps suficient
- Coordinació d'aula, de nivell, de centre,...
- Hi ha d'haver un lideratge inicial que faci la primera empenta
- Combinació d'agrupaments
- Permeti establir vincles entre infants, i infants- mestres, i mestres- mestres.
- Que sigui atractiva, lúdica, divertida,...
Finalment, també vam parlar del tema de la invisibilitat dels infants, és a dir, si creiem que hi ha infants que ens passen desapercebuts i perquè creiem que passa això.
Personalment em va sobtar que quan na Carme va fer aquesta pregunta de forma oberta a l'aula, tothom va dir que no, que cap infant passa desapercebut. Però jo no crec que sigui així i així ho vaig expressar. Val a dir, que també em va ajudar a fer aquesta reflexió, el darrer claustre pedagògic que vam fer amb l'equip docent i la Júlia, del CEP, feia just una setmana abans, a on vam analitzar aquest fet de “l'infant invisible” a través de la frase:
“No existim si no ens veuen”
D'aquesta frase vam extreure diverses lectures, tant des de el punt de vista de l'infant com de l'adult.
- Si l'infant no ens veu, per ell hem desaparegut.
- El dia que falta algun infant a classe, no hi és, no el veiem, però entre tots el recordem, en parlem d'ell, expliquem perquè no hi és i diem que tornarà (si és que no se n'ha anat per sempre, es clar).
- Les mirades entre els professionals, Saber veure entre l'equip de docents les coses ben fetes del dia a dia que fa l'altre. Que té relació amb les bones pràctiques que mencionava anteriorment.
I finalment, el darrer punt de vista que és el que ha portat llum a la pregunta que ens ha fet na Carme:
- Hem parlat de la mirada de l'adult, de la necessitat que l'infant percebi que algú el mira, que el reconeixem, que ens importa.
Així totes juntes hem pogut fer una reflexió i tornar a repensar si realment hi ha infants als que mirem menys. Hem arribat a la conclusió que sí, que inconscientment això passa. I normalment són els infants que menys demanen i que menys criden l'atenció, en canvi, estem més per aquells més moguts, que cerquen conflicte amb els altres infants,... però realment, tots els infants necessiten de la nostra mirada i de la nostra atenció.
Cal doncs prendre temps per tenir això en compte i sobretot canviar-ho, poc a poc, a través de l'observació de nosaltres mateixos, del dia a dia, d'esbrinar si realment és un infant o és un altre el que ens passa desapercebut, i intervenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada